En aquest país no fa pas tants anys vam passar una guerra civil, i és clar, una postguerra. La manca d’aliments representa un dels problemes més grans en èpoques de confrontació armada. De la Guerra Civil espanyola ja fa vuitanta any. Poques persones van sobreviure la guerra i viuen actualment. Fills de la postguerra, encara hi ha molts. Els meus pares, per exemple. Però per a la història, vuitanta anys no és tant de temps.
El personal de cuina d’un restaurant, també cal que mengi.
Cal adonar-se com hem evolucionat en aquest vuitanta anys que ens separen de la Guerra Civil. Els canvis produïts i com s´ha transformat la societat en aquestes vuit dècades han estat impressionants: democràcia, internet, telèfons mòbils, cotxes que aviat aniran sense ser conduits, sanitat per a tots, cultura, benestar,…, tecnologia tota la que vulguem, però continuem tenint la necessitat bàsica de menjar per viure i gaudir.
Afortunadament, malgrat la crisi, la situació és molt millor a dia d’avui que en aquells anys. Infinitament millor.. Les persones que tenen una conjuntura econòmica desfavorable, és a dir, que són pobres (no cal tant d’eufemisme!) tenen la possibilitat d’optar per diferents recursos per tirar endavant: bancs d’aliments, la Creu Roja, ajuts socials, etc… Al nostre entorn més proper és molt difícil que algú mori de gana.
Menús de Guerra mostra com afectava l’escassedat alimentària a les famílies, al menjar de casa. També com afectava als restaurants i cases de menjar, oberts pels pocs que s’ho podien permetre. El que és clar és que quan hi ha gana i pocs recursos, cal recórrer a l’enginy per omplir el plat i la panxa.
L’exposició mostra com diferents cuiners professionals s’implicaven amb la situació que els havia tocat viure i es convertien en referents domèstics de la cuina, proposant receptes i formes d’aprofitar els aliments, o restes d’aliments inversemblants per poder menjar i gaudir mínimament del menjar.
Cal tenir en compte que en una situació de guerra, qui pateix més privacions alimentaries és la població urbana, que depèn dels subministres alimentaris externs. Normalment, la població rural pot accedir a més aliments degut a que n’és productor.
Com es pot fer una truita de patates, però sense ou ni patates?
-
- La tortilla de patata fantasma
-
- Orondo y lirondo cocinero-camarero que nos trae un suculento plato. ¿La tortilla de patatas sin huevo ni patatas?
Com afrontava l’administració aquest fet i intentava facilitar l’aprofitament dels pocs recursos alimentaris dels que es disposava. Inclòs com poder produir més ous de gallina.
-
- La Batalla de l’ou
-
- Curso sobre alimentación. Generalitat de Catalunya
-
- Cuina de l’excursionista
Per planificar el futur, cal entendre el present i ser conscients del passat. L’abundància alimentaria ens porta a tenir problemes com l’obesitat, amb totes les malalties que provoca (cardiovasculars, diabetis, osteoarticulars,…). Pot ser que la clau de volta estigui en entendre que hi ha un instint incontrolable que ens porta a menjar tant com podem per així, quan no hi tinguem accés a l’alimentació, tenir prou reserves al nostre cos per anar tirant.
Qui tingui ocasió de veure l’exposició, que no se la perdi. A dia d’avui es pot visitar al Centre Cultural de Terrassa,
Es curiós veure com els estils de vida poc convencionals (naturisme: viure a la natura en completa harmonia, fins i tot sense roba, amb el cos nu) i el veganisme (seguir una dieta absolutament vegetal, sense ous ni llet i evidentment sense carn ni peix) també tenien el seu lloc. El Doctor Capo, amb el seu llibre «La carne envenena» era tot un referent de l’estil de vida alternatiu.
-
- Dr. Capo
-
- Publicidad del Dr. Capo
-
- Una anammesis
elPiscolabis 