He vingut caminant des de la Vall d’Hebron fins al local d’assaig de Xiula, on ens hem citat. Tot baixada. Just al costat de l’Hospital de la Creu Roja, a Barcelona. Truco a en Jan per dir que ja he arribat i em diu que porta una mica de retard. Ens veurem al bar de la cantonada. Ens trobem tots tres allà, en Jan, en Rikki i jo mateix: Decidim quedar-nos a xerrar mentre prenem un cafè i un bocata. Fa un dia perfecte per conèixer nova gent i noves experiències.
Amb tots vosaltres, Xiula!
En David, en Marc, en Jan i en Rikki formen Xiula, el grup de música més saludable dels últims temps. Els alma mater del grup Xiula són el Jan i el Rikki, dos treballadors socials, «curtits» a moltes guerres en diferents centres oberts d’acullida d’infants i adolescents. Saben bé el que es tractar amb persones amb risc d’exclusió social. I també saben que amb una guitarra, bon ritme i cançons, i una actitud positiva en front la vida, s’arriba allà on no arriben les paraules. Son gent jove, gent sabia. Parlen de tu a tu, amb els nens i els que no són tant nens, de la verdura i el peix.
El Jan acaba de penjar al Youtube la cançó Els Drets dels Infants, un vídeo en el que es repasen tots el drets dels nens. Les imatges que ilustren la cançó són ben simples: els nens passen d’estar ben seriosos a riure, sense més. Les diferents seqüencies les van gravar amb canalla amb la que treballen aquí a Barcelona, juntament amb canalla de l’Índia, on fan llargues estades per treballar amb infants d’una zona rural, relativament a prop de Bangalore (al sud del país), donant suport a l’ONG For Kids.
Ens porten la comanda. Mig entrepà de fuet amb un cafè pel Jan, un Cacaolat pel Rikki i un poniol per a mi. S’em queda miran’t el Rikki i diu: -és clar, ets dietista! Només deu prendre infusions (deu pensar). Em posso a riure, però es que ja porto tres cafès i encara són les 10:30 h del matí. Tampoc cal abusar de la cafeïna, que prendrem mal. Si continúo amb aquest ritme d’ingesta, aviat em possaré a ballar sense aixecar-me de la cadira.
Compartim experiències mutues al voltant de l’Índia. Em venen records d’Anantapur, la Fundació Vicenç Ferrer, Bangalore, Kerala, els backwaters,…, L’Índia, la intensa Índia, no deixa indiferent: o t’agrada molt o no la pots soportar. I a mi m’agrada. Un bon grapat de vegades han anat en Rikki i en Jan. A fer feina (animació, pallassos, etc…) i a conèixer aquell apassionant país. En Rikki va estar 9 mesos vivint allà, i m’imagino que no precissament a un hotel de luxe. Això marca i fa madurar. Tots dos col.laboren en tasques amb nens treballant per les fundacions For Kids i Bagepalli.
L’Índia
“A tots els nens de l’Índia els hi agrada jugar, riure,…, encara que allà tenen que madurar més ràpidament. Deixen aviat l’escola per possar-se a treballar» – diu el Jan.
«Tots volen riure, jugar, passar-ho bé, créixer, compartir,… Els nens de l’Índia són més contiguts, però quan es deixen anar, deixa’ls estar! Als d’aquí, de vegades costa trobar la manera de que s’il·lusionin, pot ser estan sobrestimulats. Encara que tant a l’Índia com aquí, els nens són molt agraïts amb nosaltres»- diu en Rikki.
En Jan explica que a la zona rural on treballen hi ha una marcada diferència entre l’època de pluja (abundància) i la de sequera (situació de privació). Com el sistema econòmic depèn tant de la agricultura, un any de poca pluja fa que els nens passin gana.
A l’Índia la supervivència marca molt la vida dels nens. Les condicions de vida no són fàcils, amb la qual cosa, es legitima molt una cultura de vegades intransigent i ofegant. És molt difícil trencar barreres en un context així, diu en Jan.
El sistema escolar de la Índia no és tan obert com el nostre, és prou diferent. Els nens pot ser estan una mica reprimits, i la disciplina està molt valorada. Quan algú arriba amb noves propostes fora d’aquestes rígides i clàssiques normes d’ensenyament, triomfa. Els nens exploten!, explica en Rikki.
El Rikki ha donat classes (en anglès) a nens que per edat, aquí estarien a educació infantil. Els hi explicava contes, proposava jocs i cantaven cançons. Treballaven per projectes. Un ingenier tècnic industrial com ell, ara reconvertit en educador social, donant clases a nens petits. Transformació. Això és pura felicitat!
La llengua és un factor limitant a l’hora d’establir comunicació amb els nens de l’Índia, doncs a les zones rurals l’anglés no és una llengua tant utilitzada. Però si coneixes el llenguatge no verbal tant ric que tenen a l’Índia, és mes fàcil connectar amb ells. Gesticulen molt i fàcilment et contagien dels seus tics comunicatius, comenta en Rikki.
Verdura i peix
En Rikki exlica cóm van fer la cançó «Verdura i peix»
«A l’hora de fer la lletra de “Verdura i peix” tot va sortir com molt fluït. Vaig anar apuntant diferents items: la relació dels nens amb els monitors de menjador, amb la família; les barretes de peix; els tipus de peix. He treballat a menjadors escolars i em conec com funcionen els nens, amb les seves estratègies per amagar el que no els hi agrada (la verdura i el peix) i deixar de menjar-s’ho. Sempre hem anant buscant el sentit divertit a tot això. Després el difícil va ser donar-li la volta a tot això»
No m’agrada, la verdura i el peix…
…no m’agrada…
…la verdura i el peix!
Però com s’encomana la il·lusió per menjar verdura i peix? En Rikki explica:
«Jo de petit barrejaba amb la patata i mongeta bullida una mica de tonyina. Així m’ho menjava. No ens tenim d’oblidar el que pensaven i sentiem de nens”
Tothom tenim les nostres aversions alimentaries, inclós els dietistes-nutricionistes. A les campanyes de salut que fan sobre tot les institucions públiques cal que es faci servir el llenguatge (verbal i no verbal) dels receptors. Que s’entengui. I cal tenir tenir prou empatia, posar-se en el seu lloc, pensar una mica com ells…, quins motius hi ha per no fer bé les coses? Amb la cuinera i gran comunicadora Ada Parellada han treballat en aquesta línia. L’Ada té molt bones idées per comunicar-se amb els nens.
En Jan parla del desastre que suposa posar en un mateix menú verdura i peix… és un veritable drama als menjadors escolars. Hi ha casos, francament divertits, on tots els nens del menjador s’han posat a cantar “No m’ágradaaaaa, la verdura i peix…”
«Hi han escoles que, a partir de la cançó, treballen aspectes varis de l’alimentació, sobre tot en vers la verdura i el peix. Des de l’àrea de música preparen la cançó, i des de coneixement del medi treballen aspectes més relacionats amb la alimentació. Després venim nosaltres i cantem amb els nens, ens fan entrevistes, parlem d’alimentación…, es molt xulo» – diu el Jan.
A una escola de Rellinars van lligar el tema de l’alimentació a amb els drets dels infants, i van montar un projecte molt interessant. Tots els nens tenen dret a menjar, a menjar bé. I tots els nens tenen l’obligació de menjar-se el que els hi posen, encara que no agradi massa, per respecte als que nens que no tenen accés a una alimentació com la nostra.
Comentem que la música es un vehicle educatiu bestial. Xiula van per aquesta línea, treballant els hàbits saludables. Educar per a la salut. Per nens i també per adults.
Tornant a la pedagogía de la cançó “Verdura i peix”, en Rikki explica que el mètode és una narració-diàleg en primera persona (buscant una màxima empatia) primer explicant per qué no m’agrada la verdura i el peix (espines, aspecte, gust, textura,…), i després explicant el que guanyarem si ens el mengem: la família contenta, creixerem, no ens engreixarem,…
Els nens necessiten una estil de vida actiu. Tenen que fer esport, peró també cal caminar, pujar escales, no passar-se massa hores devant de les pantalles, etc… El móviment és absolutament necesari per al seu correcte desenvolupament.
Al nucli familiar, tal com està organitzada avui dia la familia, els nens tenen molta més força que anys enrera. Moltes vegades fan decidir qué es compra d’aliments, quins menús hi haurán a casa i moltes altres coses. I si també arroseguessin als pares a tenir un estil de vida actiu, seria la bomba. Les intervencions de salut pública que es fan a partir de influenciar a la canalla sobre hàbits de vida en família són molt efectives. Tenen un retorn molt bo.
Les preguntes de la Lola
La Lola té unes poques preguntes per fer a Xiula:
La meva filla Lola, quan va conèixer «Verdura i peix» va fer un canvi d’actitud en vers certs aliments que no eren massa del seu agrat. Sembla mentida com una cançó pot influenciar al nens. I als grans! A mi no m’agrada el formatge, i em vaig comprometre amb la meva filla a fer l’esforç de menjar-ne de tant en tant. Amor amb amor es paga.
Per qué el nom de Xiula?
«Buscàvem un nom que sonés bé, que tingués a veure amb la música. En front dels problemes sempre podem xiular, doncs ajuda a sortir en davant, és un bon recurs. I si estem a un embolic i xiulem, i ens poden venir a ajudar. Nosaltres no entenem la música feta per a nens o per grans. Les lletres sí, pero la música que els agrada als nens pot ser la mateixa o més canyera que la que agrada als grans, per això tenim molts estils. Buscavem un nom que fos dintre del món de la música feta per a nens» diu en Jan.
«Vam estar molt de temps debatent sobre el nom del grup. Hi havien moltes propostes sobre la taula, entre elles dins i tot va sortir el de “verdura i peix”, que al final ha donat nom a la nostra cançó més coneguda – diu en Rikki.
Com us vau conèixer?
«El Rikki era amic del meu germà, i els dos havien compartit pis. En Rikki feia i fa teatre al Casal del Barri (el Calaçans) i jo anava al Cau. Ens teniem vistos» – explica en Jan.
«A les hores un any que em va fallar un colega per anar a l’Índia, li vaig dir al Jan si volia venir i va dir que sí» – explica en Rikki.El Jan tenia en aquella època un grup d’animació: “Toca la Troca”, i el Rikki feia actuacions de pallassos. A l’Índia van fer molta feina. A les hores, els dos van tirar per el treball social i van establir una estreta relació, que es manté fina a dia d’avui.
En l’actualitat, en Jan treballa a una casa d’acollida a Nou Barris, amb nenes de 12 a 18 anys amb situacio de retirada, es a dir, que no estan amb les seves famílies por motius diversos.
Hasta luego! (acaba de passar una dona gran). És clar que formen part del teixit veïnal del barri.
Us agrada la verdura i el peix?
Sí (rotund i contundent). Després silenci. Acte seguit en Jan diu «bueeenu!». Riem tots. Pot ser cal donar-li una oportunitat, no? – comentari meu.
«De petit, la verdura no era sant de la meva devoció. La barrejava amb tonyina i així sí me la menjava… La meva companya és vegetariana, per la qual cosa, encara que no hagi deixat de menjar carn i peix, ara ho faig menys. I m’agrada molt més la verdura que abans, doncs cuina (ella) molt bé (riem tots!). Però també faig ús de lactics i ous. I combino bé els aliments: llegums amb cereals o fruits secs, verdura amb llegum i llavors, etc… També som socis d’una cooperativa ecològica i reben la cistella de fruites i verdures de temporada un cop al mes. Tot ajuda! – diu en Rikki.
Com de moment encara no està muntat el karaoke del «verdura i peix«, la Lola us ajuda amb la transcripció de la lletra. Us ho ha fet amb molt de «carinyo» i estimació!!
Transcipció «Verdura i peix» (1).
Transcipció «Verdura i peix» (2).
Transcripció «Verdura i peix» (3).
Música per nens, per què?
Hi ha una tradició kumba en tots dos (allà on van, porten la guitarra i s’arrenquem a la mínima a cantar). També hi ha una base teatral, educativa, de treball per valors, de tenir ganas de transformar el que no els agrada, de fer el pallasso…. Els hi costa poc cantar de cara als nens. I als grans.
Volen fer cançons de qualitat per nens, no volen quedar-se amb el …i ara piquem de mans!
Han tingut entrevistes en radios, es belluguem molt per La Floresta, Sant Cugat. No tenen manager. S’autogestionem (de moment!). Comencen a expandir-se.
Ubuntu: «jo sóc perquè nosaltres som i perquè tu ets»
És un Cau que van crear al districte de Nou Barris de Barcelona, concretament al barri de Ciutat Meridiana. Li diuen així ja que és el nom de la draga (drac nena) de l’escola. En el vídeo dels Drets dels Infants molts dels nens que surten són de Ubuntu.
Els Caus tenen un funció social impressionant. Eduquen des del lleure, aposten pel treball comunitari, la diversitat i la cultura.
«Fent i sent conscients de la realitat de Ciutat Meridiana, el nostre barri, creiem en la transformació social com a procés i volem oferir als nens i nenes un espai de joc i aprenentatge on es reforci la seva autoestima, les seves habilitats, coneixements i valors» – diuen els del Cau Ubuntu.
Com milloraríeu els missatges de salut de cara als nens per millorar la seva eficàcia?
En Jan fa una reflexió boníssima: primer de tot cal que es facin les coses juntament amb els nens. No és qüestió de “dir com fer”, sino de “fer com diem, amb ells”. Predicar amb l’exemple. Implicar als nens en tot el procés de l’alimentació: anem a comprar, cuinem, gaudim, netegem,…
El Rikki diu que els tallers de cuina funcionen aquí i a la «Xina Popular”. Cada setmana treballa en tallers de cuina al barri de Navas, a Barcelona, amb nens amb risc d’exclusió social. Són activitats que funcionen molt i molt bé.
«La manera de fer de Xiula és possar-se davant dels nens tant com dels adults, sense aïllar als menuts de la seva família. Intentem que els adults s’impliquin en els seus espectacles, encara que hi ha molts filtres pel mig. La màxima satisfacció la tenim quan veiem al pares absolutament desinhibits ballant i cantant amb el seus fills, no fets uns estaquirots. Encara que, si al menys acompanyen amb palmes, ja és alguna cosa» – diu en Jan.
Posició dels nens i adolescents a la societat
Sembla ser que la societat escolta a la canalla, però pot ser és més un possat que queda bé que no un fet real. En Rikki creu que a les escoles no és habitual escoltar massa als nens-alumnes, mentres que a altres entitats com els casals o caus, se’ls hi fa més cas.
El Jan parla de valors imperants com la competitivitat per a ser els millors, el desig de posseir moltes coses, etc…
En Rikki fa tota una sèrie de reflexions. Que la conciliació familiar és un bé escàs. Els pares moltes vegades estan més preocupats per les seves feines (i amb raó, amb els temps que corren!) que pels nens. Però si aquesta falta d’atenció és per poder mantenir un estil de vida d’abundància, ple d’aspectes superflus dels que es podria perfectament prescindir, mal anem. Diu que la família moltes vegades delega a l’escola allò que no pot fer. I que la responsabilitat educativa no pot caure únicament sobre el sistema d’ensenyament. Cal reformular moltes coses al voltant de la familia, de la tribu. Educació contínua pels adults. Cal escoles per a pares, i anar a classe!
D’altra banda, en Jan és de l’opinió que estem mal orientats, que ens escudem molt en els nens. Personalment, jo aniria més enllà, diria que molts cops utilitzem als nens per superar les nostres frustracions. Pretenem cambiar als nens per tal que el món s’arregli quan es facin adults. I molt cops ens retirem del front de batalla, sense pensar que som nosaltres els que tenim que esforzanos per ser millors i que els nostres fills puguin anar avançant. Si no els preparem el terreny, mal ho tenen. Estem a una societat estancada. Cal formació contínua i voluntat de canvi.
Parlem de capacitat d’adaptació i de treball d’intel·ligència emocional. Sembla que actualment hi ha una corrent social que apunta cap a una major implicació social. No ens podem quedar amb la queixa, tenim que passar a fer. Com deia Bob Dylan, els temps estan canviant (the times they are a changin’). Estem d’acord amb el Jan. I amb el Bob.
“Verdura y pescao”, arribarà algun dia?
En Rikki diu que hi han veritables reptes de mètrica, que ho han intentat però que serà complicat. El de Xiula no tenen cap problema per silbar, whistle o విజిల్ (vijil).
Esport xiulant
Esport no practiquen massa, encarà així tenen un estil de vida prou actiu. Són usuaris de bicing y de gastar sola de sabata per ciutat. Anteriorment feien molta muntanya, escalada esportiva, vies ferrades, excursionisme. “Ara estem una mica apalancadillus” – diu el Jan. Fer muntanya els hi ve per tradició familiar. Posteriorment ja es van incorporar al CAU, a l’Esplai…, bones escoles d’esport i d’enriquiment de valors pel jovent. Comentem que coincidim amb això, docs jo també feia muntanya. Els esports de muntanya els pots anar triant adaptant-los a la teva trajectoria vital: escalada, esqui de muntanya, excursionisme, etc… El que importa és fer activitat física, i si pot ser a la natura i amb gent, millor.
Al treballar amb nens, tampoc poden estar massa quiets. Futbol, jocs tradicionals, etc…
En Rikki explica alguna anècdota:
“Hem estat tant desastres d’arribar al lloc per tocar sense taula de só, però amb la nostra capacitat resolutiva i d’improvisació, hem tirat endavant amb l’actuació”
En Jan, mig atropellant al Rikki, diu:
“Recursos n’hi han, un cop el bateria no va poder venir a l’actuació, però, gracies a que tenim un baixista (buscar nom…) polivalent, l’home orquestra, ens vam sortir amb prou dignitat”.
«A cada espectacle pasen coses interessants. A una actuació que vam fer a Nou Barris, a una nena marroquina que va pujar a l’escenari a cantar amb nosaltres li vam donar l’oportunitat (com a la verdura i al peix!) de dir alguna cosa al públic: va agafar el micro i va dir a ple pulmó “arriba España!”. La gent s´ho va riuere molt amb l’espontaneitat de la nena».
«Amb la cançó de verdura i peix, com es pot dir que els hi funciona com a terapia, fem pujar a algun nen o nena amunt de l’escenari i els hi preguntem molts cops: -què voldràs de sopar? La majoria diuen que verdura i peix, però sovint surt algun nen amb altres propostes no tan equilibrades: “macarrons y patates fregides!”. L’altre dia la Sara va dir “boquerones, un plato de boquerones!”.
En Jan treballa ara els caps de setmana a un centre d’acolliment com a educador social, on viuen nenes d’entre 12 i 18 anys. Són com una família multi-étnica: africanes, sudamericanes, marroquines, etc.., i a sobre, els educadors que portem aquesta fil.la (ho tenim assumit, tenen una imatge molt «alternativa»). Quan fem sortida i arribem als llocs, es nota la nostra presència. Aquest any al Hollyfestival (festival de pintures), vam muntar una tremenda. Vaig perdre una aposta i em vaig tenir que disfreçar de dona. Se’ns apoderen! Anem a mercats, museus, exposicions, etc… Ens ho passem molt i molt bé.
Dels Drets dels Infants. el principal, el dret a una família. Estan tots dos d’acord. Jo també. És fonamental i inal.lienable. És la base dels nens, sense la qual, estan perduts i són absolutament vulnerables. Menjar, vivenda, educació,…, evidentment també. Però el més important, que els nens puguin tenir l’empar i recolzament d’una família, sigui biològica o no. Una família que els estimi i els cuidi.
En Rikki explica que en un centre on treballava, a La Floresta, hi ha havía una nena marroquina que encara no parlava res, ni català ni castellà, doncs portava poc temps aquí. Fent una excursió pels voltants, se’ls va fer fosc. Estaven perduts pel bosc. A les hores la nena va començar a cridar, asutada: -mama, mama!. Aquestes van ser les seves primeres paraules, a banda de sí i no. Gràcies als crits, un ciclista que passava a prop els va sentir i els va guiar cap al camí. Va ser la seva salvació! A partir d’aquell moment la nena es va deixar a nar i va començar a parlar molt més.
La cançò
Jan: Mr Jones, de Counting Crows
Rikki: Debaser, de Pixies (en la seva etapa més punky)
Rikki: Thunder Roud, de Bruce Springsteen
El llibre
Rikki: Vagabundos del Dharma, de Jack Keroak (un llibre vivencial), y el imprescindible Rayuela, de Julio Cortazar.
Jan: Viaje a Ixtlan, de Carlos Castaneda i Vagabundos del Dharma, com el Rikki.
Està clar que aquesta gent és contracultural!!
La película
Rikki: Amadeus, de Milos Forman. A partir d’aquell moment em va començar a agradar la música clàssica. El geni creatiu que s’autodestrueix. El final de la peli, quan Mozart composa el Rèquiem mentres s’està malalt, al llit, és brutal.
Jan: Her, un paio que s’enamora d’un sistema operatiu, això si, amb la més que suggerent veu de la Scarlett Johanson
Encantat de coneixer-vos, Xiula.
elPiscolabis 