Els origens del Kílian Jornet

Octubre de 2012. Entrevista a la Núria Burgada, mare del Kílian Jornet, un excepcional esportista professional de curses de muntanya i d’esquí de muntanya. En aquestes preguntes i respostes queda clarament exposat que els hàbits apressos en família durant la infància són fonamentals per establir la relació amb l’alimentació i l’esport que tindrem en el futur. Els pares cal que fem les coses bé pels fills, i per nosaltres mateixos. És fonamental donar bon exemple.

La farina ha de ser de primera qualitat i cal barrejar-la amb bona aigua. Afegir una mica de sal, el llevat i poca cosa més. La massa resultant, cal treballar-la amb passió i sabiduria. Aquesta massa cal deixar-la reposar suficientment (ni poc ni molt), i que fermenti i creixi per si mateixa. I després, al forn. Un forn de pedra i alimentat amb llenya de bosc….. Les mans del forner que ho manega tot han de ser mestres. El resultat és un pa excepcional.

La Núria Burgada és mare de dos fills, la Naila i en Kílian Jornet. Ha fet de la muntanya, de l’educació dels infants i de la família, la seva vida. Treballa com a mestra en una escola rural, a la Cerdanya. A la Núria la defineixen la senzillés, la fermesa i la passió per la muntanya. Aquestes característiques són uns dels principis fonamentals que han marcat en Kílian, empentant-lo a ser qui és.

Sobre l’alimentació:

Núria, li vas donar el pit? Quant de temps?

Sí, sempre he tingut molt clar que s’ha de donar el pit als fills perquè és el que la natura ha previst i és una garantia de salut i defenses. Llàstima que només  li vaig poder donar fins als vuit mesos ja que tenia moltíssima gana i no en tenia prou i vam haver de diversificar la seva alimentació. I com s’ho menjava tot a mi em va marxar la llet.

Un esmorzar típic:

Sempre un suc de taronja natural abans de res, fet al moment, i després llet o iogurt amb cereals i pa untat amb alguna cosa com mel, melmelada, ….

Un berenar típic:

Ara galetes d’arròs. Quan eren petits pa amb xocolata o embotit

Nutela o Nocilla?

Ara el Kílian Nutela (viu a Chamonix) Quan eren petits no en prenien gaire. El premi després d’una excursió era un “ou kinder”.

Menú típic d’una sortida de muntanya:

Abans de la sortida, al vespre sopar amanida, un plat de pasta i fruita o iogurt

Durant la sortida, poca cosa (no som de menjar gaire) alguna barreta, fruita, fruits secs,…

Després de la sortida un menú semblant al del vespre.

Quan no volia menjar el que li donaves, s’en sortia amb la seva? Cóm ho feies?

Jo sóc vegetariana (ovo-lacteo) des de jove, però tenia clar que els meus fills triarien la seva opció i vaig donar-lis de tot (potser no tanta carn o peix com una altra persona no vegetariana) això sí els productes més naturals i ecològics possibles.

Per tant a casa es menjava el que hi havia i no hi havia opció de no fer-ho i no he tingut problemes amb cap dels dos.

Si els nens veuen molt clar que tu menges variat i que el menjar com tot costa un esforç i s’ha de tenir cura, ells ho entenen. Al Kílian i a la Naila de petits no menjaven caramels o xiclets,….. a casa ni els hi compràvem. A casa sempre hem explicat les coses i ho han entès.

Mare i pare estàveu implicats a la cuina? Explicar-ho.

Sí, quan eren petits l’Eduard cuinava ja que portava el refugi de Cap de Rec i la cuina sempre li ha agradat.

Després quan vam separar-nos també cadascú pel nostre compte hem intentat fer molt autosuficients als nostres fills.

Li vareu ensenyar a cuinar? A quina edat? S’implicava a l’organització dels àpats? Alguna anècdota.

Al viure al refugi sempre veien cuinar i per tant enseguida van voler fer-se, per exemple el seu esmorzar. Quan anàvem a muntanya ens ajudaven a preparar el menjar amb el fogonet. Als 6-7 anys ja ajudaven a cuinar pasta, fer una truita,…. i abans fer amanides o preparar esmorzar, fer torrades.

Una cosa que van començar a fer quan tenien 5-6 anys va ser preparar i fer (amb ajut) els pastissos de la festa del seu aniversari.

Un típic menú de reposició (per després de l’entrenament o una competició) que l’hagis fet:

La veritat és que no fèiem res especial per abans o després d’una competició o cursa. Una amanida, un plat de pasta i fruita.

Els millors macarrons, segons el teu fill, qui els fa? Recepta:

Al Kílian li agrada la senzillesa i pot gaudir amb un plat de macarrons quasi sense salsa.

Una recepta:  Fer una salsa amb all, ceba , carbassó i tofu. Després posar-hi unes nous i julivert.

Faries alguna cosa diferent en quant a educació alimentària amb el teu fill?

No, vaig fer el que creia. Potser buscaria aliments més ecològics i propers.

Sopàveu tots junts a casa? A quina hora?

Si, allà les vuit, com a molt tard. Perquè després hi havia la passejada i el conte.

Hi havia llet abans d’anar a dormir? Amb Cola-Cao o Nesquick?

No. La llet era per esmorzar normalment. I amb cola-cao. Això ara ja no ho fan cap dels dos.

Sobre l’esport:

L’esport o esports del teu fill, tu també el feies?

El Kílian de petit no “practicava” cap esport de manera competitiva. Anàvem a la muntanya, corríem, anàvem amb bici i feiem esquí de fons perquè era el nostre medi i ens agradava. Només va competir en alguns cross escolars i en alguna cursa d’esquí de fons. Fins a l’entrada al CTEMC no va competir ni es va entrenar de manera ordenada.

Continues fent esport en l’actualitat? Quin o quins i amb quina freqüència?

Si, segueixo pujant muntanyes, corrent, anant en bici i fent esquí de muntanya i amb menys freqüència esquí de fons. Faig unes 350-370 hores l’any i uns 135.000 metres de desnivell positiu en total a l’any (fa uns anys que ho anoto amb un registre que em va fer el Kílian, je,je)

Un esport que t’agradi per estètica:

L’esquí de muntanya.

Un esport que t’agradi per la seva dificultat i/o duresa:

L’alpinisme.

L’esport individual o l’esport d’equip? Tria i digues per què.

En el meu cas l’esport individual però amb esperit d’equip.

Quantes passes calcules que fas, de mitja, al dia?

• Menys de 5000: < de 3 Km
• Entre 5000 i 10000: entre 3 i 6 km
• Entre 10000 i 20000: entre 6 i 12 km

Jo diria que sóc del segon grup entre 3 i 6 Km. de promig.

Un consells generals per a mares/pares d’esportistes (en vers alimentació i esport):

Que no estressin als seus fills amb l’esport, que gaudeixin fent esport que la competició ja arribarà si es dona el cas. La clau és gaudir i posar-se al seu nivell. I en quan a l’alimentació menjar de tot i variat i el més natural i ecològic possible.

Un desig (el que sigui):

Gaudiu amb el que feu i segur que ho transmetreu als altres. Una abraçada ben forta a tothom.

Si voleu veure una entrevista feta al Kilian al programa de TV3 El convidat , on també surt la Núria, la seva mare, cliqueu a l’enllaç.

Comentaris sobre l’entrevista:

Un dels missatges principals que es transmet amb aquesta entrevista és que menjar de forma assenyada i senzilla ens possibilita tenir un bon rendiment físic en la pràctica esportiva, a l’hora que ens omple de salut. És obvi que cal adequar la ingesta dels aliments i les preparacions a les necessitats particulars de cadascú i a las característiques de l’activitat esportiva que practiquem. En absolut és aconsellable optar per dietes pintoresques (n’hi ha un munt, no caigueu al parany!) doncs ens poden acabar ocasionant problemes de salut i que el rendiment físic es quedi per sota de les nostres possibilitats. Els dietistes-nutricionistes, i altres professionals de la salut, lluitem cada dia per fer arribar aquest missatge a la gent, esportistes i població en general. Si teniu dubtes al respecte, consulteu-nos per orientar-vos al respecte.

Un altre missatge primordial és que quan ens eduquen en els principis de l’esforç i la llibertat de triar, apel·lant a la responsabilitat individual, ens fan grans i forts.

Molt pocs arriben al cim de la manera que ho ha fet en Kílian, trencant registres de tota mena i per la ruta més difícil. La majoria fem cim amb un temps molt més modest i per la ruta més senzilla: aquest són els milers de nens i nenes, joves, adults i gent gran que fem esport també amb molta il·lusió i entrega. I que som feliços amb el que fem, que en definitiva és el més important.

El Kílian és un esportista excepcional, amb unes característiques físiques i mentals increïbles, que practica esports extremadament exigents a nivell físic. Aquests esports de muntanya sempre porten implícits certs riscs, pel fet de fer-ho al medi natural. Cal tenir-ho en compte. La figura del Kílian voldrà ser emulada per molts nois i noies, i pot ser per esportistes no tan joves; això és meravellós. En aquests temps que correm ens falten exemples com el seu. Ara bé, un esport tan dur com les curses de muntanya i ultra-trails no està fet per a tothom. Caminar per muntanya no te límits d’edat ni de condició física. Còrrer per muntanya com fa en Kílian, sí que requereix d’una excepcional condició física i d’altres característiques fisiològiques no a l’abast ni pròpies de la majoria de mortals. Siguem conscients i no ens fem mal!

Núria, infinites gràcies per accedir a fer l’entrevista. I permet-me la confiança: petons, abraçades i desitjos de molta salut i felicitat per a tu i per a tota la teva família!

El Piscolabis // Àlex Pérez – Dietista-Nutricionista – Esportista de muntanya

Entrevista en castellano | Interview in english